dilluns, 13 de juliol del 2015

La mort a l'època romana

LA MORT
Els romans, donaven molta importància a la mort. En els moments fúnebres es feia una gran cerimònia.

Quan una persona (important) moria, s’exposava el seu cadàver a la casa per tal de que els seus familiars o coneguts retessin homenatge. 
En el fèretre s’hi posava flors i s’envoltava de canelobres. Un pregoner anunciava la mort, el dia i l’hora de l’enterrament del personatge en qüestió. 
La cerimònia consistia en traslladar el fèretre descobert al lloc de sepultura. El trasllat del fèretre era acompanyat per músics, mims, ploracossos... Els familiars vestien de dol. Quan arribaven al fòrum, el paren més proper del difunt feia un elogi públic. 
Després de tancar-li els ulls al difunt i donar-li un petó, s'incinerava o s’enterrava.

Passats vuit dies de la defunció  hi havia una cerimònia de purificació familiar. 
El dia de l’aniversari del traspàs del difunt els familiars li duien flors a la tomba.
Tres cops a l’any es feia una celebració en honor del difunt. 

Les necròpolis estaven situades fora de les muralles de la ciutat romana (“la ciutat dels morts s’ha de separar de la ciutat dels vius”)



La Religió romana

LA RELIGIÓ

La religió romana era politeista.
Els habitants de l' Imperi romà creien que, per tal d' acontentar els déus, calia oferir-los sacrificis rituals.
En el cas familiar se’n ocupava el paterfamilias el qual oferia sacrificis als déus Lares, Manes i Penates (déus protectors de la llar).

---> En aquesta religió no hi havia dogmes. S’acceptava qualsevol tipus de divinitats (sempre i quan seguissin l’ordre social).



Pregàries: fórmules sagrades llegides durant una cerimònia. El sacerdot sempre havia de portar el cap cobert. Repetia les mateixes paraules en cada cerimònia, quan finalitzava la cerimònia girava el cap a la dreta, es tapava la boca amb la mà dreta i feia una salutació als déus per així tenir bons auguris.

Sacrificis: consistien en immolar un animal no defectuós. La víctima s’adornava amb flors, vi, mel o llet, panets de farina i sal, i després es matava l’animal d’un sol cop perquè no donés mala sort, seguidament s’observaven les entranyes de l’animal (les quals oferien a les divinitats) per veure si la víctima tenia bona o mala salut; en el cas que l’animal estigués malalt, significaria mal auguri.

 


la vida "pública" de la dona romana

EL DIVORCI

A les dones, en el divorci sempre se’ls atribuïa el motiu de separació. Les relacions extramatrimonials femenines foren castigades solament en l’àmbit de la justícia privada; es permetia que el pare pogués exercir el dret de matar la filla i el seu amant. Al marit, en canvi, només li era permès matar l’amant.
El divorci era considerat un dels trets més moderns. La manera més comú de realitzar el divorci era per usum es produïa la mera separació dels cònjuges.

Causes habituals de divorci:
  1. Adulteri (per part de la dona)
  2. Esterilitat (per part de la dona)
  3. Privació de la llibertat de l’espòs
  4. Pèrdua dels drets de ciutadania (ambdós)
L’avortament era penalitzat si el realitzava la dona sense que el marit en fos concient o no ho acceptés.
Per divorciar-se, s’havia d’agafar les claus de la domus, deixar-les sobre el triclinium i marxar. 

L'educació romana

EDUCACIÓ

Els nens i nenes eren educats fins als set anys a casa per la materfamilias.

A partir dels set anys, rebien l’educació a l’escola primària (ludus litterarius) aprenien a escriure, llegir, síl·labes, educació física i les matemàtiques bàsiques que per realitzar-les utilitzaven l’abacus.
- > Els nens que pertanyien a una classe privilegiada tenien un pedagogus el qual els feia classes de música, literatura...

L’escola secundària (ludus grammaticus) comença als dotze anys i finalitza als setze, consisteix en aprendre la teoria gramatical, mètrica, fonètica, morfologia, ciències naturals, astronomia,  mitologia, física, geografia...

Estudis superiors, (rethor), es preparaven carreres, les més habituals eren dret, medicina, filosofia... Les universitats més considerades eren la de Rodes i la d’Atenes. 

Les dones ja no arribaven a estudiar el ludus litterarius i seguien la seva educació a casa, instituïda per la seva mare. Les noies havien d’aprendre les tasques domèstiques i a ser una futura esposa exemplar, a teixir...
Les escoles romanes no tenien taules ni pupitres, els alumnes escrivien sobre els seus genolls, en una tauleta de fusta i cera amb stilus. A la secundària, escrivien amb papir i pergamí i amb càlamus i tinta.

La maternitat i la dona romana

LA MATERNITAT (la família)
Els descendents directes d’un mateix avantpassat porten el mateix nomen; els fills i les filles i els fills dels fills, el de les filles no perquè pertanyen a la família dels seus marits. El nucli de la família romana estava format per el paterfamilias, la materfamilias, i els liberi (fills i filles), el algun cas els avis paterns.

El paterfamilias era qui gaudia de la patria protestas (que consistia en exercir una influència omnímoda). Els fills depenien dels pares, les filles també fins que es casaven, ja que la tutela de la dona passava a tenir-la el marit.

La patria protestas es basava en:
  • Ius vitae necisque (dret sobre la vida i la mort dels fills) i ius exponendi (dret de reconèixer com a propis els nounats o de rebutjar-los)
  • Ius vendendi (dret a vendre els fills i les filles)
  • Ius noxia dandi (eximir-se dels danys que hagin pogut causar membres de la seva casa a terceres persones o als seus béns).
  • Ius patrimonii (només el pare podia posseir béns patrimonials i fer-ne el que volia amb ells)
  • Ius exheredes faciendi (dret a desheretar els fills. Els barons conservaven la propietat dels béns propis, mentre que les filles no)


ADOPCIÓ I EMANICIPACIÓ

 El patriarcat romà es preocupava molt per tenir descendència masculina. Si no tenien un baró el podien adoptar i aquest prenia el nom del pare adoptiu i conservava el record del seu nom antic en una mena d’afegitó als nous tria nomina; aquest fou el cas de Publi Corneli Escipió Emilià.
La preocupació per assegurar la descendència masculina feia que algun matrimoni es divorciés, ja que es culpava a la dona embarassada. A aquestes el marit les cedia als seus amics i un cop parit el fill aquest es considerava el segon marit i la dona tornava a casar-se amb el primer.
Els nois, quan arribaven als disset anys, solien abandonar el domicili familiar. El pare li atorgava uns diners, però el fill no tenia entitat jurídica per administrar cap bé, no podia realitzar cap operació de compravenda, no podia fer testament, etc.
Amb la mort del pare, els descendents masculins i femenins esdevenien el sui suris (persones amb entitat jurídica pròpia. Les dones passaven a dependre immediatament d’un altre baró). 


L'amor i la dona romana

MATRIMONI

El fet casar-se era un dels drets privats de tot ciutadà romà (ius connubi)
Existien dos maneres diferents de casar-se; 
  1.  Sine manu: La dona seguia essent sota la tutela del pare i d’aquesta manera conservava els seus béns i drets hereditaris. Aquest matrimoni concedia més llibertat a la dona, però s’associava amb les classes no privilegiades. 
  2. Cum manu: la dona que es casava passava a formar part de la família de l’espòs. La tutela ja no pertanyia al paterfamilias sinó al marit.
-Confarreatio: abans de la cerimònia religiosa es celebrava una festa de compromís (sponsalia), en la qual el promès regalava a la noia un anell que es col·locava al dit anular (símbol de promesa, mà esquerra).

Dies abans del casament, els nuvis signaven un contracte matrimonial per fer constància legal de la voluntat de conviure.

El dia de la cerimònia, la núvia es vestia amb una túnica blanca talar, amb un mantell anomenat stola d’un color groguenc i de forma rectangular, els cabells coberts amb un vel ataronjat i semitransparent amb una corona trenada de flors naturals.

El nuvi i els familiars anaven a buscar a la núvia a casa i es dirigien al lloc on es celebrava la cerimònia, aquesta s’iniciava amb un sacrifici d’un animal propiciatori per tenir bon auguri. Seguidament una dona que només hagués tingut un marit agafava la mà dreta dels nuvis i prenia testimoni de fidelitat (dextrum iunctio). Un cop acabada la cerimònia, hi havia un convit de noces i després els convidats simulaven un rapte de la núvia. Agafaven la noia i formaven una comitiva per acompanyar-la a casa del nuvi. Uns músics acompanyaven i uns portadors de torxes il·luminaven la núvia, ella llençava als nens nous (en l’actualitat llencem un ram de flors).

Un cop la núvia arribava a la seva nova casa acompanyada per les seves tres millors amigues, el nuvi la portava en braços i creuaven el llindar, li donava foc i aigua i la conduïa a la cambra municipal.

-Coemptio: era la venda simbòlica de la núvia, el nuvi la comprava al pare. El nuvi li tornava les monedes al cap del temps, ja que ho havien de compartir tot.

-Per usum (perquè no se’n ha fet ús): Consistia en passar tres nits sense interrupció a casa del nuvi i viure junts durant un any. 

La núvia rebia un missatge del nuvi “Tuas res tibi habito” per considerar el seu “matrimoni”.






Indumentària romana

El vestit oficial dels romans era la toga:


  • Toga praetexta (color porpra; sacerdots i menros de disset anys) 

    • Toga candida (era la més habitual)
    • Toga sordida (gent humil i gent que vesteix de dol)

    També acostumaven a portar túniques (homes) i stola (dones):
    • Latus calvus (color porpra; sacerdots)
    • Angustus clavus (cavallers)

    Mantells:
    • Pallium: per anar a la ciutat
    • Paenulla: impermeable
    • Sagum: mantell que solament duien els militars.
    • Plaudamentum: mantell de color porpra i fins als genolls que solament duien els emperadors.

    El calçat era molt simple:
    • Calecus (sabates)
    • Crepida/solea (sandàlies)
    • Soccus (esclops)

    La roba interior masculina s’anomenava subligarsEls militars portaven pantalons d’origen bàrbar anomenat bracae
    La roba interior femenina constava de la fascia pectoralis i la fascia curalis o subligars. 

         


    divendres, 10 de juliol del 2015

    Tasques quotidianes de la dona romana

     La dona romana, passava la major part del seu temps a casa. S’ocupava dels fills, i sobretot de l’educació de les filles ja que el sexe femení deixava d’estudiar molt aviat, filaven teixits, supervisaven el treball dels esclaus...
    Tenien la custodia de les claus de casa.
    Sortien de casa per comprar, fer visites socials i per assistir a espectacles públics i als temples.
    Les tasques més importants :
    • Organitzar la cuina
    • Medicina domèstica (utilitzant les plantes cultivades del jardí)
    • Honorar als déus juntament amb el paterfamilias (per protegir a la família)
    • Mantenir el foc de la llar

    La Hilandera, pintura de Waterhouse

    La casa romana

    La casa romana consta de les característiques bàsiques de la casa típica mediterrània. S’hi accedia des de la ianua per un passadís anomenat  fauces, al mig de l’atri un impluvium i un compluvium per recollir l’aigua de la pluja. Tots els dormitoris (cubicula) donaven al pati central. Al despatx (tabulinum) del paterfamilias només hi podia entrar ell. Si sobrava espai s’instaurava una taberna. A la part més recollida de la casa s’hi trobava les habitacions dels esclaus, la cuina i el menjador. 

    Decoració de la domus: mosaics al terra, a les parets, i a l’entrada, on acostumava a haver-hi el cave canem, pintures amb colors vius de formes humanes o divinitats o animals, etc.

    Hi havia altres tipus de cases, les insulae que eren blocs de pisos on vivia la gent humil, i les villae que estaven situades al camp, i eren quasi bé tant luxoses com les domus, però més rústiques.